ELS BOMBONS MÀGICS
Tots tenim algun record de la infantesa que té un quelcom especial i fins i tot m’atreviria a dir màgic. La meva amiga Josefina i les seves capses de bombons són per mi un d’aquests records.
Ella era la classe de nena que a mi m’hagués agradat ser. Una bona estudiant, obedient i educada, amb el vestit net i planxat, sempre ben pentinada amb aquell llaç al cap, cada dia d’un color diferent segons fos el color del vestit. Ella era la nena perfecta, o almenys era el que jo creia aleshores, també ajudava que jo tingués aquell concepte d’ella el fet que la mestra li donava un tracte diferent.
A ella mai no la castigava posant-la cara la paret o bé donant-li aquells cops amb el puntero a la punta dels dits, que feien tant de mal i tanta ràbia. Ben al contrari, la tractava amb molta consideració i gairebé no la castigava mai. Era per això que jo em creia que ella era mol bona nena i jo no.
Quan ets petit, si les coses no ban prou bé al teu voltant sempre penses que és per culpa teva, perquè no ets prou bo, o perquè no t’hi esforces prou, a l’hora de fer les coses.
Hi ha detalls que a una nena de sis o set anys se li escapen, com aquelles cistelles plenes de fruita i verdura acabada de collir de l’hort que deixava el pare de la Josefina al portal de la mestra, i que potser era el motiu que feia que la mestra la tractés tan bé i no pas perquè ella fos millor estudiant que jo.
De fet, a casa mai no li havíem regalat res, a la mestra, suposo que el meu pare altre feina tenia que portar-li unes verdures a la mestra, que nosaltres les havíem de ben menester. Recordo una vegada que tothom va portar-li un regal, per celebrar no sé quin aniversari. Aleshores ho vaig dir a casa, i vergonya a perdre em van haver de donar alguna cosa per portar-li.
El meu pare em va posar un conill viu dins un cistell perquè li portés com a regal. Vaig haver de carretejar-lo fins a l’escola amb tots els treball del món. Quan vaig arribar-hi, com que aquell pobre conill devia estar mig marejat i mort de por, de tants retrucs i patacades al terra que havia donat amb el cistell per tot el camí, tan punt vaig obrir el cistell per ensenyar-lo a la mestra el conill va fer un bot i ja va ser fora. Un cop fora del cistell i sentint que havia recuperat la llibertat, es va posar a córrer per tota l’escola com si l’empaitessin mitja dotzena de gossos. Jo, veient allò, em vaig posar a córrer darrere el conill, les altres nenes corrien al meu darrere xisclant i rient, la mestra enfilada damunt d’una cadira cridava com una esperitada, com si el pobre conill fos un tigre de bengala.
Es va muntar un sarau de ca l’ample, fins i tot va venir el senyor Genaro, que era el mestre dels nois, a veure què passava amb tant d’enrenou.
Quan per fi amb penes i treballs, i amb l’ajuda del senyor Genaro, vaig poder tornar el conill dins el cistell, vaig sentir la mestra que cridava.
- Ja pots tornar-lo a casa teva! Li dius al teu pare que no vull aquesta mena de regals.
Es va enfadar molt amb mi i durant molts dies vaig ser la riota de l’escola, per això suposo que ni al meu pare ni a mi ens van quedar ganes de tornar a portar-li cap regal a aquella dona.
Però com he dit abans, aleshores jo només veia que la meva amiga, a més de l’estimació de la mestra, tenia altres coses que jo no podia tenir, i que als meus ulls la feien una nena afortunada. Entre aquestes coses que a mi m’hagués agradat tenir també hi havia la seva àvia. L’àvia Angeleta era molt bona dona, sempre ens donava berenar i ens ensenyava cançons i oracions, era una dona menuda, prima i pansida, amb una papada també prima i pansida que li penjava com si fos una bossa sota la barbeta. La meva amiga la hi pessigava i li deia:
- Àvia, què és això que et penja?
- La bossa dels mals tràngols –li responia.
- Què són els mals tràngols, àvia?
- Tot el que m’he hagut d’empassar i no he pogut pair.
Nosaltres aleshores rèiem sense entendre del tot la saviesa d’aquella resposta.
Per totes aquestes coses, jo considerava que la meva amiga estava molt de sort, però el que més em feia pensar que ella era la nena més afortunada del món eren aquelles dues tietes germanes del seu pare que tenia a Barcelona.
Eren dues senyores ja grans, que no s’havien casat mai i només la tenien a ella de neboda. De tant en tant la venien a veure. Quan ho feien venien amb un cotxe negre que conduïa un senyor amb gorra de plat, eren unes senyores molt elegants, o almenys això era el que deien les veïnes que sortien al carrer a tafanejar quan veien arriba el cotxe.
Tot i que a mi no m’ho semblaven gens ni mica, d’elegants, sobretot per aquelles pells que portaven penjades al coll, que per una banda hi penjava el cap d’un animaló i per l’altra banda les potetes.
Recordo que allò em feia molta fresa, no podia entendre com aquelles dones podien portar una bestiola morta penjada al coll. Aleshores jo no sabia que hi havia animals de pell valuosa que es portaven al coll com un guarniment, jo pensava que allò que portaven aquelles dones era un gat o bé un gos que se’ls havia mort i del qual no es volien desprendre perquè se l’estimaven molt. I si no hagués estat per aquells regals que portaven quan venien a veure la seva neboda, hauria pensat que aquelles dones eren bruixes o alguna cosa semblant. Però li portaven tantes coses maques, que unes dones que portaven regals tan bonics per força havien de ser bones dones, tot i que portessin animals morts penjats al coll.
De tots els regals que li portaven, vestits, sabates, joguines... el que jo trobava més meravellós eren aquelles capses de bombons. Quines capses! Jo no n’havia vist mai de tan maques. Eren de paper lluent amb uns llaços i blondes daurades que tot i que no eren d’or a mi m’ho semblaven. I això no era pas tot, el que hi havia dintre encara era millor. Les capses estaven plenes de dolços i bombons de totes mides i colors a quin més maco i temptador.
Els dies que seguien a alguna d’aquelles visites eren especials per a mi, havia de tenir molta cura que la Josefina no s’enfadés amb mi, i fóssim molt bones amigues. Si era així, a la sortida de l’escola em permetria acompanyar-la a casa seva.
Així que sortíem corríem totes dues cap a casa seva, ella amb una il·lusió ben certa, mentre que la meva il·lusió era del tot incerta, no obstant això era il·lusió fins que arribàvem a casa seva, aleshores canviava una mica. Ella podia agafar directament la capsa, mentre que jo m’havia de conformar amb mirar, però tot i que no la podia tocar també gaudia del moment, la podia veure tan lluenta i bonica i encara amb una mica d’esperança que la meva amiga se sentís generosa i em deixés tastar algun d’aquells dolços. Aleshores ella els abocava tots damunt la taula per poder triar el que més li agradés, i jo també els contemplava. Quin bé de Déu! Jo ja m’imaginava el gust que tindrien cadascun, aquell embolicat amb paper lluent, o aquell altre del paper de llunetes de colors, o bé el que no estava embolicat i mostrava una rodona panxa de xocolata.
Quan per fi ella en triava un i tornava tots els altres dins de la capsa, en aquell moment les meves esperances de poder tastar-ne algun s’anaven esvaint, però no obstant això, quan ella desembolicava el que havia escollit jo també participava intensament del moment, ¿com seria? de xocolata de color fosc, o potser marronet, si tenia llet o de ratlles de colors com un arc de Sant Martí... finalment emergia el bombó d’entremig del paper i sempre sobrepassava totes les expectatives, en la seva forma i color. Aleshores se’l posava de cop dins la boca. Aquell era el moment més trist! Era un moment especialment desagradable, ¡perquè la Josefina era una nena que no sabia menjar bombons! Quina malícia que em feia! Se’ls menjava amb els llavis fluixos i la boca oberta, fent las mateixes ganyotes que quan la seva mare li peixia l’escudella, semblava tanmateix que estigués mastegant un tall de pilota ¡com si no s’adonés que el que estava menjant era un de aquells meravellosos dolços!
Jo procurava passar allò per alt, per no espatllar el moment, i mirava d’imaginar-me que jo també tenia el bombó dins de la boca. Jo sí que sabia posar la boca ben posada! La tancava ben fort, amb els llavis ben aprestats perquè no s’escapés gens el gust, i aleshores la boca se m’omplia d’una salivera tan dolça, que no crec que el fet de tenir-lo de debò dins la boca hagués canviat res. Quan acabàvem de “menjar-nos” el bombó, jo recollia el paper que ella havia llençat al terra i el guardava a la butxaca. Els tenia tots molt ben guardats en un calaixet de la tauleta de nit de la meva habitació, de tant en tant els mirava un per un recordant la forma i el color i el gust que em vaig imaginar que tenia cada un d’ells, acariciant amb els dits aquells papers lluents i suaus.
Vaig guardar aquells paperets de colors durant molt de temps com si fossin el testimoni d’un regal que em van fer aquelles tietes d’una manera indirecta, i encara ara, cada vegada que compro una caixa de bombons per a mi o bé per fer un regal, sempre trio una capsa ben bonica i demano que me l’emboliquin amb paper i llaços de colors.
Penso en aquelles tietes, que anaven a comprar bombons per a la seva neboda triant-los amb tanta deliadesa. Segurament elles mai no es van imaginar el que donaven de si aquells dolços que amb tant d’esmerç compraven, no van poder saber mai que mentre la seva neboda només gaudia de la xocolata, hi havia un altra nena que s’alimentava de la delicadesa d’aquelles capses tan boniques i d’aquells papers de colors, i, com he dit abans, anys després quan ja em vaig poder comprar els meus propis bombons no en vaig trobar cap de tan dolç com aquells que no em vaig poder menjar mai.
I tot i que segurament aquells bombons no en tenien res, de màgics, a mi em serviren per despertar la màgia que tots portem dins.
