La lluna i el cirerer

Algú a escoltat mai la lluna parlar amb un cirerer? Si en teniu un a prop de casa quan arribi la primavera i estigui ben florit un dia el vespre quan ja sigui fosc acosteu-s’hi mol a poc a poc sense fer gens de soroll. Arrauliu-se sota seu al costat del tronc i escolteu mol atentament.
Sentireu un xiuxiuej ,que de primer pensareu que es el ven, però que si escolteu mol i mol atentament os adonareu que son la lluna i el cirerer que parlen mol suaument. Ella li diu a ell
- Ai ¡ cirerer que em voldràs donar de las teves flors blanques per poder-me adorna quant trobi marit i em vulgui casar.
A la qual cosa li respon el cirerer.
- Si et cases el mes de maig te les podré donar beró no podré si ho fas més tard. Si et cases al junyi et daré les roges cireres que aleshores tindre. Dues a cada orella et podràs posar com si fossin arracades d vermell coral i una randa al pit quedarà molt be, el blanc de la teva cara i el color vermell
- Ai no se no se....
Li respon la lluna mentre tota presumida se’n va a emmirallar-se amb la aigua clara que porta el torrent. I es que la lluna no sap que mai estarà tan maca com quan rere el cirerer florit ella treu el cap.

El mussol

Es trist ser mussol
I estar sempre sol
Ulls grossos que miren
Sense veure res
Sols de tan en tan
Fa ...hu.hu.hu. jo soc molt dur
Posat dalt de una branca
Mol ben agafat
No te niu ni parella
Sols te un abric de plomes estarrufat
Ningú sap si es que te por
Ho es que bol espantar
Si es que bol fer por
Ho es que esta espantat
Però ell va repetint
Hu.hu.hu. jo soc mol dur
Quasi no tanca els ulls
Pel que pugui passar
Sempre esta alerta
Sense deixa de mira
Repetint sense parar
Hu.hu.hu. jo soc mol dur.

EL PORC


Sento odi al cor
Em sento com un porc
Envoltat de merda dins de una cort
que no es renta la cara ni tampoc el cul
L’envolta la merda i no sent la ferum
No coneix las flors i per això no sap
Que el que l’envolta és merda
I no esta espantat i tan se li en fa
Ai ¡ del pobre porc si un dia sap
Que existeixen les flors i les pot olorar
Aleshores sabrà la podo que fa
I ja no es podrà suportar
I potser que es mori ja s’ho trobarà
Però fins i tot si es mor, la podo de la merda
No podrà oblida

Nineta estimada

Nineta bonica
De carona blanca
Ullets d’atzabeja
I galtes rosades
Vas aparèixer una nit de reis
Mol ben embolicada
Amb paper de seda i una gran llaçada
La por de espatllar-te
Va fer que et deixes
Assegudeta en una lleixa
De la meva cambra
D’eon no mes baixaves
Cada dia al mati el vespre
Per fer-nos un peto i una abraçada
I des t’aïllí em vas veure créixer
Escoltant els meus plors
També las meves rialles
Penes i alegries
Neguits i esperances
Em vas deixa creixa sense dir-me res
Ni una paraula, nomes escoltant-me
En els teus ullets d’atzabeja
Van quedar-hi totes les confidències
Per sempre guardades
Nineta bonica amiga de l’anima.

El pebre del xató
! Hola reina ja ets aquí ¡
- Sí, i estic tan cansada ! Manel carinyo ¡ posem una mica d’aigua i sal en una palangana que em faré un bany de peus, em fan tan de mal que ni me’ls sento
- Si dona ara mateix ¿ Tanta feina has tingut ?
- Hi tan, feia anys que no venia tant xató , no me’n ha quedat ni una engruna . Tothom a trobat la salsa bonissima.
- Doncs me n’alegro molt , de fet tu sempre hi has tingut la mà trencada amb això del xató. Amb el xatò i.... amb altres coses rateta meva.
- Ai no m’atabalis que estic mol cansada i porta la palangana !!quin gust¡¡ no en trauria els peu de tota la nit.
- Dons ara et demanen al telèfon….. és ta mare.
- Digues que no m’hi puc posar, ja la trucaré mes tard.
- Diu que es mol urgent.
- !Cony de dona ¡ que deu volgué ara.
- ¿Que vols mare ? que estic mol cansada, ¿ que si he venut el xató ? esta clar que l’he venut, no me’n ha quedat ni una engruna.
- !!Però que dius ara ¡¡ !!ai mare no me espantis¡¡ Marededéu dels set dolors, !!Manel corre vine¡¡ quina desgràcia !ai que m’agafarà un cobriment¡.
- ¿Què passa ? ¿qui s’ha mort ?.
- De moment encara ningú, però aquesta nit potser que es mori mig Vilanova.
- Hi ara ¡ quina bestiesa estàs dient.
- !!La mare s’ha equivocat ¡¡ai Déu meu quina desgracia ¡¡ com ho farem¡¡ ,potser que aviséssim als mossos, o be al servei d’emergències, Déu meu senyor¡¡
- !!Refot¡¡ explicat de una vegada ¿ que es el que passa ?
- El que passa? el que ha passat . Ahir quan estava preparant la salsa del xató, em vaig adonar que no tenia pebre vermell i vaig fer anar el nano a casa de la mare a buscar-ne. La mare sempre te tota classe de espècies, el nano i va anar i me’n va portat un pot !! i li vaig posat tot !! vaig posar-hi tot el pot ¡¡..!! aaaaai senyor quina desgràcia ¡¡
Sisplau calmat i aclarim això….! La teva mare va donar el pebre al nano ¡ tu el vas posar a la salsa com fas sempre ¡, jo no veig cap desgracia en lloc.
Ai però es que no era pebre vermell, la mare es va confondre i el que li va donar al nano no era pebre vermell¡¡¡
¿Doncs què Collons era?
Que què era ? vols que et digui que era el que he tirat al xató? el preparat que fa la mare per donar al berro quant volen que munti las truges.
Quant li donen això, trempa sense para quatre o cinc dies, i si no per que et penses que tots els ramaders de la comarca els el demanen per prenya les seves truges?
!!A bé ¡¡ si només es això no pateixis, què pot passar que aquesta nit mig Vilanova faci festeta ? la gent no es mor per això. Segurament que molts passaran una nit com feia temps que no passaven. No pateixis reina meva…..relaxat…. no passarà res…. Ai la meva rateta.….¿ i dius que no te n’ha quedat ni una mica de aquesta salsa ?
- Ai no ho se carinyo, potser si escures bé la cassola encaraaaa……


.

Companyes fins la mort



La Ramona va ensumar la flaire que sortia de la cassola de fang, en la que acabava de fer un guisat de fideus amb costella de porc, i un somriure li va il·luminar la cara .
El metge li havia dit que no podia menjar carn de porc perquè estava massa grassa i això no li era bo per el cor, però ella no pensava fer-li cas.
- ! Quina ximpleria ¡ amb la gana que he patit durant la vida, ara que puc menjar tot el que vull, no passaré amb quatre fulles de bleda per molt que me ho digui el metge.
Es va dir mentre se’n servia un bon plat que va deixar damunt la taula disposada a cruspir-se’l.
Quant va haver-ne escurar fins la ultima engruna es va alça agafada a la taula que va grinyola sota el pes de seu enorme cos, i amb el plat als dits es va dirigir en direcció als fogons.
A cada pas que dava el seu enorme cos es gronxava a dreta i esquerra com un vell vaixell sacsejat per les ones, com si amb el pes de un costat hagués de fer contrapès per alça el altre.
Va aixecar la tapa de la cassola i va comprova que encara n’hi quedava força, es va servir un segon plat assegurant-se que ni quedaria per sopar.
Mentre escurava els trossos de costella amb delit, va recordar que la seva mare també feia fideus amb aquella cassola, només que aleshores amb el seu contingut, havien de menjar ella els seus pares i cinc germans i no sempre ni havia prou per tots. El que s’encantava i arribava una mica tard s’havia de conforma em suca pa amb la mica de rampoines que hi quedaven al cul, si es que ni quedaven.
Mes endavant quant es va fe gran i es va casar amb en Bartomeu, la seva mare li va regalar la cassola, però aleshores las coses no ban pas canviar gaire.
En Bartomeu era fartis com ell sol, i només pensava amb la seva bèstia. Quant tenia gana, què era sempre, menjava fins que no podia més, deixant-ne ben poc per ells i els seus fill, i si ella li deia alguna cosa li responia que per que no en feia mes quantitat, com si fos tan fàcil compra mol menja amb pocs diners.
En Bartomeu de treballador ja ho era ja, però els dines que guanyava els volia per gastar-los ell, i a ella ni donava ven pocs, aleshores mols dies també se havia de conforma amb escurar la cassola amb un tros de pa, perquè el poc que ell deixava o donava als seus fill en Tomeu i la Eulàlia.
Però ara en Bartomeu ja no hi era, per sort ja feia uns quants anys que Deu se l’havia emportat, Deu !o potser el dimoni tan se val .
El cas es que ella se havia quedat ben tranquil·la, ja no havia de espera que ell li dones els dines per anar a comprar. Ara es podia gastar la pensió de vídua com volgués, sense haver de compartí la teca de la cassola amb ningú .
Per desgracia, en Tomeu i la Eulàlia ja tampoc eren amb ella. En Tomeu, per culpa de las maleïdes drogues es va tornar boig, i el seu pare el va fer fora de casa. I ja no el va tornar ha veure mes, fins el dia que el van trobar mort en un carreró.
Quant o recordava la Ramona sentia un dolor mol profund en el pit com si se li reobris una vella ferida que no s’hagués acabat de tancar mai del tot.
De l’Eulàlia, tampoc en sàvia res feia mol de temps, quant era mol jove va marxa de casa. Per que deia que volia se actriu de cinema.
Al principi , la trucava per telèfon tot sovint. Li deia que era a Madrid, i que les coses li anaven bé, però desprès va anà fent més de tan en tan fins que va deixa de fer ho, i ara feia mols anys que no en sàvia res.
- Potser treballa en alguna d’aquestes series que fan a la televisió.
Pensava la Ramona, alguna vegada li havia semblat reconèixer a l’Eulàlia, en alguna de aquelles noies que i sortien.
- Com que van tan maquillades es difícil de poder la reconèixer, el dia menys pensat tornarà feta una senyorassa, amb un bon cotxe amb xofer i tot. Segurament que esta molt be i per això no pensa a trucar-me.
Va alçar com va poder el seu enorme cos encara mes enfeixuguit per els dos plats de guisat que se havia ficat al ventre, i va deixar el plat a la aigüera on ja hi tenia els plats de dina i sopa del dia abans i també de molts altres dies.
– Hauria de renta els plats però ja o faré mes tard ara no em bull perdre la telenovela que esta apunt de començà .
Tot gronxant el cos a cada pas va dirigir-se a la butaca bruta i descolorida que hi havia debanat del televiso. On jeia en “Pelut” el seu gos, un petaner vell i rabassut com ella.
El va fer fora per deixar caure tota la seva corpenta damunt la butaca que va grinyola com si hagués de quedar desmuntada, aleshores va prémer el boto del comandament a distancia del televisor en el moment que apareixia en la pantalla las lletres que anunciaven la telenovela…EL COR DE LA CIUTAT…



Cuant va comença la telenovela la Ramona se la mirava amb molt de interès, Però al cap de no massa estona i ha resultes de la fartanera que havia fet, el seu cos va anar entrant en una mena de sopor. Que va acaba en un son profund amenitzat amb uns roncs que sobrepassaven de mol el so del televiso.
El raig de sol que s’escolava per l’únic balcó de l’estança, es va anà esvaint per deixar pas a la penombra, i més tard a la foscor de la nit
En l’habitació sumida ja en la foscor només alleugerida per la llum esmortoida de l’enllumenat del carrer. ja no s’hi sentien els rocs de la Ramona. Ara el únic so que es podia sentir era el del televisor, en una mena de monòleg sense resposta, a més dels guinyols de en “Pelut” que començava a frisar-se de la migdiada ja massa llarga de la seva mestressa.
No obstant la Ramona no semblava que s’adones de res, continuava en la butaca com si estes en el mes profund i plàcid dels sons.
Damunt dels fogons la greixosa i ennegrida cassola, semblava espera que algú acabes de buida las seves entranyes, aquells fideus ja convertits en una massa compacte i gelatinosa, se li feien pesats. En tots els anys que portava coent el menja de la Ramona, i la seva família, no tenia present que mai hagués quedat res al seu interior.
Era per això que per dins era lloenta com si fos de metall preciós, els trossos de pa fregats amb fúria per escura qualsevol engruna que i pogués quedar, havien fet que el seu interior es conserves tan brillant com aquell dia que la mare de la Ramona, la va comprar a un terrissaire.
En canvi per fora era un altre cosa, els regalims de mil sucs recremats i el poc esmerç en netejar-la, havien anat formant un crostis negre i enganxós que no deixava veure el color que tenia quant la varen comprar. Fins i tot la esquerda que se li havia fet una vegada a la Ramona que mentre la rentava li va caure dins la aigüera, i per on durant mol temps i va regalimar el suc, s’havia anat cicatritzant sota aquell crostis enganxós que la feia mes rodona i matussera. Com la pobre Ramona, havia anat fent capes el seu voltant per amaga las ferides que li havia anat fen la vida i així pogué anà tirant endavant.
De sobte algú menjava el que hi havia dins seu, en “Pelut” afamat i cansat de espera que la seva mestressa li dones alguna cosa, havia fet un sal pujant als fogons i escurava fins l’ultima engruna del que hi havia dins seu.
Amb el cap dins la cassola i el poc espai per mouràs sobre els fogons, van fer que ell i cassola caigueren al terra, i aleshores amb un soroll sort la cassola va queda trencada en tres trossos.
En “pelut”, desprès de fer uns quants guinyols per el ensurt, va segui escurant el que quedava, deixant els testos tan nets com havia estat sempre cuant estava sencera.

I hagi las ban troba els bombers….
Quant esbotzant la porta ban entra desprès de se avisats per els veïns, que alarmats per els lladrucs desesperats del gos i el no veure la Ramona en tot el dia, es van imagina que havia passat alguna desgracia.
…La cassola al terra trencada en quatre trossos, mostrant el seu interior tan net com si fos de metall preciós, i la Ramona que com la vella cassola ja no havia pogut resistí mes. El seu cor se havia fet miques, no obstant la expressió de la seva cara era de una immensa pau quasi es podia dir de felicitat , com la vella cassola mostrava el seu interior de or.
….I qui sap ?…. potser per fi, en alguna de aquelles actrius de la telenovela i havia reconegut a la seva Eulàlia.

L'HEREU

L’HEREU



Que freds son els dipòsits de cadàvers, i que diferents de las habitacions que estaves acostumat a ocupa, el llençol en el que t’han embolcallat tampoc s’assembla massa als elegants vestits que solies porta, qui te havia de dir que acabaries així.
Tu l’hereu de can Magi, aquell noi tan eixerit i ben plantat que portava de corcoll totes les noies del poble, miro el teu cos inert damunt del marbre fred de aquesta taula i no et reconec, la teva cara de trets atractius han desaparegut convertint-se en una careta de pell resseca i apergaminada que deixa veure el perfil de uns ossos que sembla que pugnin per trencar-la i sortí, els teus llavis ja no formen aquell somriuria burleta que semblava desafia al mon, ara tancats en un gest patètic com si bolquessin amaga un dolor que s’hagués fet insuportable.
Et miro i amb sembla veure una carcassa buida, com las carcasses dels coets que a la matinada omplen els carrers desprès de una nit de revetlla, potser tota la teva vida a estat així com una festa sorollosa i aparentment divertida però de la qual al final només n’ha quedat una carcassa cremada i buidà
Encara recordo el dia que vas néixer, el pare va sembla que es tornava boix , un noi un hereu desprès de tres nenes, semblava que desprès de allò ja no podia demana res mes a la vida.
Només arriba al mon ja vas tenir per tu sol la habitació mes gran i assolellada de la casa, ben amoplada i plena de les joguines mes cares.
La festa del teu bateig va se la mes sumptuosa que se havia vist mai en el poble, en aquella ocasió també es van crema mols coets que van ompli el cel de colors i soroll com si ja fos un presagi del que seria la teva vida.
Vas creixé amb la total aprovació per part del pare, quasi tot el que feies era motiu per fer-lo riure, si ens pegaves o be ens espatllaves una nina, sempre et disculpava de una manera o altre, si et mostraves violent es que tenies caràcter i això estava mol be per un noi si eres poruc i covard, aleshores era perquè encara eres massa jove amb el temps ja et faries valent.







Un bon dia, tot i que sempre havies estat un pèssim estudiant, la qual cosa el pare arreglava amb una bona propina al mestre perquè t’aproves, vas anuncia que volies anar a estudia a Barcelona, el para va esta molt content. A diferencia de quant li vam demanar nosaltres les teves germanes que si va negar rotundament dient que no podia se que valia masses dines això de anà a estudia ha la capital.
En el teu cas no se ho va pas rumiar gaire va fer el que fos, fins hi tot vendre una finca que era herència de la mare per poder tenir dines per tal de poder fer el que li havies demanat, de fet com ja he dit avanç ell estava content i completament de acord amb quasi tot el que tu feies o deies.
El gloriós dia que vas marxar a la capital el pare et va acomiada amb llàgrimes als ulls omplin-te el cap de consells i recomanacions i las butxaques de dines, els consells no se si els vas fer servi però els dines si, i de una manera mol mes ràpida del que es pensava el pare dons mol aviat ja ni tornaves ha demana, i així una vegada rera un altre inventant despeses de matricules i llibres que mai no vàrem veure.
.Mentre nosaltres las teves germanes, havíem de aprofita la roba fins que ni havia un fil i menja durant setmanes la verdura que collien al hort de casa fins que no en quedava ni un gram per no haver de compra res a la botiga i així poder estalviar, tu venies al poble amb elegants vestits de ultima moda, mentre explicaves que havies menjat una cosa que sen deia paté i que portaven de franca i una altre que es deia caviar i que o portaven de Rusia.
Quant et sentíem explicar aquestes coses, mentre el pare t’escoltava embadalit, ami em tornava a la boca el regust dels cigrons i les bledes que nosaltres ens havíem de menja perquè a tu et poguessis permetre aquelles exquisitesas.
Mai explicaves res de la universitat, penso que potser no i vas arribà a anà mai, mes tard ja no parlaves del que menjaves o bevies, ja havies descobert altres coses que et donaven mes plaer, però que al mateix temps escuraven cada vegada mes las butxaques del pare.








Pobre pare si hagués sabut que aquells dines que ell i els seus avantpassats havien estalviat amb tan de esforç, tu tels vas anà polint amb gatzares i disbauxes, ell prou es creia que feies una carrera molt llarga que quant la acabessis et daria mols dines i prestigi.
Això era el que explicava als companys quant anava a fer la partida al cafè del poble, fins que algun dia potser es va adonar de les mirades malicioses i burletes que es feien entre ells i aleshores va deixa de parlar-ne i mes tard també de anà al cafè a fer la partida, potser va començar de sospitar la veritat , i això el va anà consumin fins que es va morir.
Durant molts anys de la meva vida vaig sentir un odi profund per tu pel que estaves fent al pare i a nosaltres Però ara ja s’ha acabat tot, ahir al vespre com un coet que ja ha gastat tota la pólvora vas caure hagi vuit i cremat ,i ara jo ja no puc, no puc ni vull senti res per tu, o almenys res diferent del que sentiria al veure al terra la carcassa de un coet desprès de una nit de revetlla.

Els bombons magics

ELS BOMBONS MÀGICS


Tots tenim algun record de la infantesa que té un quelcom especial i fins i tot m’atreviria a dir màgic. La meva amiga Josefina i les seves capses de bombons són per mi un d’aquests records.
Ella era la classe de nena que a mi m’hagués agradat ser. Una bona estudiant, obedient i educada, amb el vestit net i planxat, sempre ben pentinada amb aquell llaç al cap, cada dia d’un color diferent segons fos el color del vestit. Ella era la nena perfecta, o almenys era el que jo creia aleshores, també ajudava que jo tingués aquell concepte d’ella el fet que la mestra li donava un tracte diferent.
A ella mai no la castigava posant-la cara la paret o bé donant-li aquells cops amb el puntero a la punta dels dits, que feien tant de mal i tanta ràbia. Ben al contrari, la tractava amb molta consideració i gairebé no la castigava mai. Era per això que jo em creia que ella era mol bona nena i jo no.
Quan ets petit, si les coses no ban prou bé al teu voltant sempre penses que és per culpa teva, perquè no ets prou bo, o perquè no t’hi esforces prou, a l’hora de fer les coses.
Hi ha detalls que a una nena de sis o set anys se li escapen, com aquelles cistelles plenes de fruita i verdura acabada de collir de l’hort que deixava el pare de la Josefina al portal de la mestra, i que potser era el motiu que feia que la mestra la tractés tan bé i no pas perquè ella fos millor estudiant que jo.
De fet, a casa mai no li havíem regalat res, a la mestra, suposo que el meu pare altre feina tenia que portar-li unes verdures a la mestra, que nosaltres les havíem de ben menester. Recordo una vegada que tothom va portar-li un regal, per celebrar no sé quin aniversari. Aleshores ho vaig dir a casa, i vergonya a perdre em van haver de donar alguna cosa per portar-li.
El meu pare em va posar un conill viu dins un cistell perquè li portés com a regal. Vaig haver de carretejar-lo fins a l’escola amb tots els treball del món. Quan vaig arribar-hi, com que aquell pobre conill devia estar mig marejat i mort de por, de tants retrucs i patacades al terra que havia donat amb el cistell per tot el camí, tan punt vaig obrir el cistell per ensenyar-lo a la mestra el conill va fer un bot i ja va ser fora. Un cop fora del cistell i sentint que havia recuperat la llibertat, es va posar a córrer per tota l’escola com si l’empaitessin mitja dotzena de gossos. Jo, veient allò, em vaig posar a córrer darrere el conill, les altres nenes corrien al meu darrere xisclant i rient, la mestra enfilada damunt d’una cadira cridava com una esperitada, com si el pobre conill fos un tigre de bengala.
Es va muntar un sarau de ca l’ample, fins i tot va venir el senyor Genaro, que era el mestre dels nois, a veure què passava amb tant d’enrenou.
Quan per fi amb penes i treballs, i amb l’ajuda del senyor Genaro, vaig poder tornar el conill dins el cistell, vaig sentir la mestra que cridava.
- Ja pots tornar-lo a casa teva! Li dius al teu pare que no vull aquesta mena de regals.
Es va enfadar molt amb mi i durant molts dies vaig ser la riota de l’escola, per això suposo que ni al meu pare ni a mi ens van quedar ganes de tornar a portar-li cap regal a aquella dona.
Però com he dit abans, aleshores jo només veia que la meva amiga, a més de l’estimació de la mestra, tenia altres coses que jo no podia tenir, i que als meus ulls la feien una nena afortunada. Entre aquestes coses que a mi m’hagués agradat tenir també hi havia la seva àvia. L’àvia Angeleta era molt bona dona, sempre ens donava berenar i ens ensenyava cançons i oracions, era una dona menuda, prima i pansida, amb una papada també prima i pansida que li penjava com si fos una bossa sota la barbeta. La meva amiga la hi pessigava i li deia:
- Àvia, què és això que et penja?
- La bossa dels mals tràngols –li responia.
- Què són els mals tràngols, àvia?
- Tot el que m’he hagut d’empassar i no he pogut pair.
Nosaltres aleshores rèiem sense entendre del tot la saviesa d’aquella resposta.
Per totes aquestes coses, jo considerava que la meva amiga estava molt de sort, però el que més em feia pensar que ella era la nena més afortunada del món eren aquelles dues tietes germanes del seu pare que tenia a Barcelona.
Eren dues senyores ja grans, que no s’havien casat mai i només la tenien a ella de neboda. De tant en tant la venien a veure. Quan ho feien venien amb un cotxe negre que conduïa un senyor amb gorra de plat, eren unes senyores molt elegants, o almenys això era el que deien les veïnes que sortien al carrer a tafanejar quan veien arriba el cotxe.
Tot i que a mi no m’ho semblaven gens ni mica, d’elegants, sobretot per aquelles pells que portaven penjades al coll, que per una banda hi penjava el cap d’un animaló i per l’altra banda les potetes.
Recordo que allò em feia molta fresa, no podia entendre com aquelles dones podien portar una bestiola morta penjada al coll. Aleshores jo no sabia que hi havia animals de pell valuosa que es portaven al coll com un guarniment, jo pensava que allò que portaven aquelles dones era un gat o bé un gos que se’ls havia mort i del qual no es volien desprendre perquè se l’estimaven molt. I si no hagués estat per aquells regals que portaven quan venien a veure la seva neboda, hauria pensat que aquelles dones eren bruixes o alguna cosa semblant. Però li portaven tantes coses maques, que unes dones que portaven regals tan bonics per força havien de ser bones dones, tot i que portessin animals morts penjats al coll.
De tots els regals que li portaven, vestits, sabates, joguines... el que jo trobava més meravellós eren aquelles capses de bombons. Quines capses! Jo no n’havia vist mai de tan maques. Eren de paper lluent amb uns llaços i blondes daurades que tot i que no eren d’or a mi m’ho semblaven. I això no era pas tot, el que hi havia dintre encara era millor. Les capses estaven plenes de dolços i bombons de totes mides i colors a quin més maco i temptador.
Els dies que seguien a alguna d’aquelles visites eren especials per a mi, havia de tenir molta cura que la Josefina no s’enfadés amb mi, i fóssim molt bones amigues. Si era així, a la sortida de l’escola em permetria acompanyar-la a casa seva.
Així que sortíem corríem totes dues cap a casa seva, ella amb una il·lusió ben certa, mentre que la meva il·lusió era del tot incerta, no obstant això era il·lusió fins que arribàvem a casa seva, aleshores canviava una mica. Ella podia agafar directament la capsa, mentre que jo m’havia de conformar amb mirar, però tot i que no la podia tocar també gaudia del moment, la podia veure tan lluenta i bonica i encara amb una mica d’esperança que la meva amiga se sentís generosa i em deixés tastar algun d’aquells dolços. Aleshores ella els abocava tots damunt la taula per poder triar el que més li agradés, i jo també els contemplava. Quin bé de Déu! Jo ja m’imaginava el gust que tindrien cadascun, aquell embolicat amb paper lluent, o aquell altre del paper de llunetes de colors, o bé el que no estava embolicat i mostrava una rodona panxa de xocolata.
Quan per fi ella en triava un i tornava tots els altres dins de la capsa, en aquell moment les meves esperances de poder tastar-ne algun s’anaven esvaint, però no obstant això, quan ella desembolicava el que havia escollit jo també participava intensament del moment, ¿com seria? de xocolata de color fosc, o potser marronet, si tenia llet o de ratlles de colors com un arc de Sant Martí... finalment emergia el bombó d’entremig del paper i sempre sobrepassava totes les expectatives, en la seva forma i color. Aleshores se’l posava de cop dins la boca. Aquell era el moment més trist! Era un moment especialment desagradable, ¡perquè la Josefina era una nena que no sabia menjar bombons! Quina malícia que em feia! Se’ls menjava amb els llavis fluixos i la boca oberta, fent las mateixes ganyotes que quan la seva mare li peixia l’escudella, semblava tanmateix que estigués mastegant un tall de pilota ¡com si no s’adonés que el que estava menjant era un de aquells meravellosos dolços!
Jo procurava passar allò per alt, per no espatllar el moment, i mirava d’imaginar-me que jo també tenia el bombó dins de la boca. Jo sí que sabia posar la boca ben posada! La tancava ben fort, amb els llavis ben aprestats perquè no s’escapés gens el gust, i aleshores la boca se m’omplia d’una salivera tan dolça, que no crec que el fet de tenir-lo de debò dins la boca hagués canviat res. Quan acabàvem de “menjar-nos” el bombó, jo recollia el paper que ella havia llençat al terra i el guardava a la butxaca. Els tenia tots molt ben guardats en un calaixet de la tauleta de nit de la meva habitació, de tant en tant els mirava un per un recordant la forma i el color i el gust que em vaig imaginar que tenia cada un d’ells, acariciant amb els dits aquells papers lluents i suaus.
Vaig guardar aquells paperets de colors durant molt de temps com si fossin el testimoni d’un regal que em van fer aquelles tietes d’una manera indirecta, i encara ara, cada vegada que compro una caixa de bombons per a mi o bé per fer un regal, sempre trio una capsa ben bonica i demano que me l’emboliquin amb paper i llaços de colors.
Penso en aquelles tietes, que anaven a comprar bombons per a la seva neboda triant-los amb tanta deliadesa. Segurament elles mai no es van imaginar el que donaven de si aquells dolços que amb tant d’esmerç compraven, no van poder saber mai que mentre la seva neboda només gaudia de la xocolata, hi havia un altra nena que s’alimentava de la delicadesa d’aquelles capses tan boniques i d’aquells papers de colors, i, com he dit abans, anys després quan ja em vaig poder comprar els meus propis bombons no en vaig trobar cap de tan dolç com aquells que no em vaig poder menjar mai.
I tot i que segurament aquells bombons no en tenien res, de màgics, a mi em serviren per despertar la màgia que tots portem dins.

Un batalló indestructiple

El 5e batalló d’infanteria d'operacions especials havia finalitzat les maniobres que els havien portat a aquell lloc.
Impressionava veure aquell contingent militar circulant per entremig de las muntanyes. Homes i vehicles formaven un comboi perfectament organitzat.
El batallo estava comandat per el coronel Jacson que viatjava en un vehicle tot terreny encapçalant la formació
En el rostre esparta del comandant si podia veure una espècie de moeca que volia ser un somriure , es sentia satisfet i orgullós ! Els seus homes eren els millors y els més ben entrenats ¡ les maniobres havien estat un èxit total.
Hi havia hagut algunes baixes però això ja se sap, sempre hi ha algun babau que no sap el què ha de fer i aleshores passa el què passa. Però a fi de contes perdre la vida en acte de servei és lo millor que els pot passar a alguns infeliços.
A part de això tot havia estat perfecta, les armes que havien estat el objectiu de las maniobres havien sobrepassat totes les expectatives. Aquells canons de raig làser podien calcinar tot el què i hagués a un quilòmetre a la rodona en uns segons.
En el lloc on fins fa poc i havia un bosc amb arbres centenaris, desprès de passari els seu batalló només hi quedava un paratge calcinat sense el més minin rastre de vida.
- Espero que aviat puguem fer servir aquestes armes de una manera real, hi ha molta gent indisciplinada al mon i ja és hora de posar-hi ordre .
Va pensar el coronel Jacson, mentre el comboi ja arribava al campament. Un cop allà, tan els soldats com els oficials es van disposar a sopar i desprès a dormir , l’endemà tornarien tots a casa i tindrien uns reconeixements mol merescuts.
El coronel, com el resta del seus homes desprès de sopar es va dirigir a la seva tenda, tot i que ell encara no havia acabat del tot la feina.
Havia de redacta l’informa que hauria de presentar els seus superiors,faria una descripció detallada del poder destructiu d’aquelles meravelloses armes sense oblida esmenta las tècniques que ell havia ideat per millorar-ne el poder destructiu.
- Aquestes armes marcaran el principi de una era, dominarem el mon no hi haurà cap país que es resisteixi al nostre domini.
Em aquest pensaments es va estira al seu catre amb la satisfacció de qui ha fet la feina ben feta i amb aquest sentiment y el silenci i la tranquil·litat que regnava el campament es va adormir profundament.


De cop el van despertar uns trets i els crits del seus homes ¡¡Ens ataquen!! ¡Ens ataquen! sentia que cridaven.
- Qui cony ens pot atacar? no estem pas en guerra.
Va crida el coronel sortint de la tenda descalç i a mig vestí.
Però no va pode veure res, una llum mol potent l’enlluernava i amb prou feines li deixava obri els ulls, només podia sentia els crits esgarrifosos que proferien els seus homes.
Per uns instants li va sembla veure unes estranyés figures que no semblaven pas humanes movent-se per tot arreu, i que anaven empenyen als seus homes el centre de on venia la llum, de sobte va senti un cop al cap que el va anar paralitzant fins que va perdre el coneixement.



Quant va torna en sí no sabia on era ni quant de temps havia passat. Com va poder es va anà alçant mirant a tota arreu per si podia veure alguna cosa que li dones una referència de on era. Aleshores es va adona que era en un lloc que li era del tot desconegut.
Aquell lloc fosc i tenebrós no se assemblava pas a cap lloc que ell hagués estat abans.
Era tot mol estrany..¡¡ i aquella pudor!!.. se sentia per tot arreo, era una pudor nauseabunda que feia que el aire fos irrespirable. Aquella pestilència només era comparable amb la pudor dels excrements més pútrids, era com si estes immers en una gran latrina.
Tot i que i havia molt poca llum es va poder adona que allò era un immens abocador ple de tota mena de maquines i artilugis estranys convertits en ferralla, I quina no va ser la seva sorpresa i el seu estupor quant va descobrí entre la ferralla els seus meravellosos canons làser últim model fets miques.
I els seus homes¡¡ aquell magnífic batalló també formava part de aquell desastre, alguns geian per terra i altres corrien embogits de un lloc el altre cridant i maleint , buscant una sortida inexistent.
Aquell lloc no tenia sortida estava envoltat de una immensa basa de llot pestilent. Una basa que semblava tenir vida pròpia i que mica mica se o anava empassant tot.
El comandant va cridar amb totes las seves forces que volia veure els que l’havien portat allà, exigia, renegada i reclamava els drets de la Convenció de Ginebra. Però ningú responia a las sevas exigències, mentre amb desesperació veia que la immensa basa pestilent anava engolint homes i maquines.
Ja li faltava poc perquè l’engolís a ell també com al resta dels seus homes i encara no havia pogut entendrà que havia passat, ell havia fet una tasca excel·lent mereixedora dels mes alts reconeixements tot havia anat perfecta que era allò? Qui els havia portat a aquell lloc horrible? No entenia res quins enemics eren aquells tan poderosos que havien destruït de aquella manera el seu magnífic exercit.
Amb las ultimes forces que li quedaven va torna a crida que li donessin una explicació de tot allò. Però aquest cop, potser afeblit el seu orgull per la imminent aproximació de la mort, o va demana de una manera diferent o va demanar com un favor com una ultima voluntat avanç de mori.
Aleshores va aparèixer damunt seu una maquina voladora que va aterra al seu costat , del seu interior va sortí un esses estrany com els que li havia semblat veure al campament.
Aquell esses al i prim de pell blanca com la cera, el va mirar amb uns ulls grossos i vidriosos dins dels quals si podia veurà una cosa semblant al que nosaltres en diem commiseració, aleshores aquell humanoide posant-se un aparell a la boca, que feia de traductor, va pronuncia unes paraules amb un to metal·litzat que deien.
- O SENTO…..JO NO E ESTAT PAS QUI US HA JUTJAT ……JO NOMÉS OBEEIXO ALS QUE TENEN CURA DE MANTENIR L’UNIVERS NET DE BRUTÍCIA…HO SENTO…JO JA NO HI PUC FER RES…HO SENTO
Aleshores el ésser va puja a la nau i va desapareixa,mentre, el Comandant Jacson, com el resta del seu batallo era engolit per el gran abocador pestilent.




.

LUNA LUNITA

- ¡Mira que cerco tan lindo tiene hoy la luna madre¡
- Es su corona de plata.
- y quien se la dio.
- Se la regalo un Elohim amigo suyo que vive en la vía Láctea
- ¿Y por qué se la regaló madre?
- Es una historia muy larga, que por larga y antigua es difícil recordarla
- ¡Por favor madre!, Intenta recordarla y cuéntamela. ¡Por favor!, cuéntamela madre
- ¡Está bien!, Espera que atice el fuego. La noche es muy fría y no es cosa de que la lumbre se apague y con el resplandor de las brasas hace que recordar sea más recordarla
- Hace mucho mucho tiempo, un día el Sol y la Luna cruzaron sus caminos por casualidad, fue sólo un instante, pero la Luna quedó tan prendada del Sol, que ya nunca lo pudo olvidar. Desde entonces ya no pudo dejar de pensar en volver a coincidir con él y en la manera de poderle enamorarle.
Dicen que todas las noches le esperaba muy guapa y acicalada en el camino donde un día coincidieron. Pero él, no pasaba por aquel lugar hasta bien entrada la madrugada. Y ella como buena doncella que era no podía acostarse mas tarde del alba, y así no había forma de coincidir y poder enamorarle.
Por esta razón estaba la Lunita tan preocupada, que fue a visitar a un Elohim amigo suyo que vivía en la vía láctea. Le contó sus penas y le pidió que la aconsejara. El Elohim, después de pensar un buen rato, se fue a la trastienda del cielo que allí tienen de todo, de lo mejor y más bueno, y apareció con una hermosa corona de plata. Se la dio y le dijo:
- Póntela en las noches claras, estarás tan bella que será imposible que el Sol no te vea.
La Luna muy contenta se fue a su casa, que queda más o menos entre la luz del ocaso y el lugar donde aparece el lucero del alba. Lavó su cara de nácar con agua de rocío que le dio un hada, se pintó labios y mejillas con el rojo dorado que tiene el cielo al caer la tarde, y llamó a sus amigas las estrellas, para que la ayudaran en la delicada tarea de ponerse la corona de plata.
Cuando asomó aquella noche, era tanta la luz que despedía que todo el mundo coincidió al decir que jamás habían visto noche tan clara. Se paseó por el cielo y todos la saludaban. Las estrellas la envidiaban, los luceros la piropeaban y las estrellas fugaces aminoraban su paso para poder admirarla.
Se paseó toda la noche y muy cansada la sorprendió el alba, pero el Sol, el muy ladino no llegó hasta muy entrada la mañana. Y no llegaron a encontrarse.
Y decían que la vieron llorar cuando ya amaneciendo no vio al sol llegar. Las lagrimas que derramaba al rodar por su cara de nácar, se convertían en perlas que caían al mar.
Tanto y tanto lloró que jamás había tenido tantas perlas el mar. El rey Neptuno sorprendido por semejante caudal asomó su cara por encima de las aguas del mar i le pregunto a la luna.
- Luna, lunita ¿cual es tu pesar? que no dejaba de llorar.
Ella le contó al Reí de los mares, que con el sol se quería casar pero como no coincidían, y así jamás le podría enamorar.
El gran rey Neptuno, frunció el ceño y empezó a pensar en que manera la podía ayudar. Volvió a sumergirse en las aguas y se fue al gran palacio que tiene en lo más profundo del mar. Allí, y de forma muy urgente, a todas las sirenas mandó llamar. Pensó que como ellas son expertas en el arte de enamorar, seguro que a la pobre lunita podrían ayudar.
Llegaron todas muy deprisa, montadas en sus caballitos de mar, y Neptuno las puso al corriente de la lunita él pesar.
La más bella de todas, que era también la más sabia y la que mandaba más dijo:
- ¡Imposible enamorarle si no llegan a encontrarse!
Todas estuvieron de acuerdo y empezaron a pensar en como conseguir que el sol y la luna se llegaran a encontrar.
Al fin, y después de mucho pensar, una de ellas dijo:
-¡Ya está!, Llamaremos a la Primavera que cuando ella viene el Sol madruga mucho más y así con la luna se podrán encontrar.
Se apresuraron a llamaron a la Primavera que estaba en Madagascar, en la boda de una prima suya que también es prima de la aurora boreal. Le mandaron un telegrama con una estrella fugaz.
La Primavera llegó presta dispuesta a la Lunita ayudar, sus amigas las sirenas la pusieron al corriente de su bien urdido plan. Ella tenía que pedirle al Sol que madrugara más, y así, coincidirían con la Luna i esta le podría enamorar.
La Primavera muy amablemente, al Sol presta fue a visitar:
- ¡Hola querido!. Que tal estas como estas, como cada año te vengo a pedir que me ayudes con tu calor para que las semillas de las mil y una flor que traigo puedan fructificar.
El Sol se extraño un poco de lo adelantada que venia la primavera pero nada pregunto porque a los deseos de la Primavera él jamas discutía y simplemente asintió, No obstante ella insistió:
- Ya sabes que para esa tarea tienes que madrugar, ¡no me vayas a fallar ¡¡
Después fue a comunicar a sus amigas las sirenas que el encargo ya había cumplido, y sus amigas a la vez le comunicaron a la Luna que ya estaba en marcha el plan. Le dijeron que se pusiera muy guapa y al Sol fuera a esperar.
Ella se puso tan contenta que empezó a soñar despierta:
- ¡Ay cuando el Sol me vea!, Podré enamorarle y me pedirá que con él me case. Entonces seré la novia más bonita que jamás haya visto nadie. Con mi corona de plata envuelta en tules de bruma adornado con perlas que el rocío ira poniendo una por una…Serán las estrellas las damas, los luceros los pajes, acudirán a la boda Elohims Delfos y hadas. El padrino de boda será el lucero del alba, y si las mando llamar, seguro que también vendrán la Primavera y la aurora boreal.
Pero lo que se olvidaron de advertirle a la Luna fue que cuando el Sol madruga más, la noche es más corta y llega más pronto el alba. Ella con tanto soñar y soñar dejó el alba pasar y cuando se dio cuenta, era ya entrada la mañana el Sol ya había terminado la tarea que su amiga le encargara y había ido a echarse la siesta a la ladera de una montaña.
- ¡Ay Luna Lunita! ¿Qué fue lo que pasó? Le decían sus amigos enfadados ¡tanto esfuerzo y de nada sirvió! Ya no nos pidas mas ayuda por favor¡¡


- Y desde entonces, ella sueña y espera, y en noches claras como esta se pone su corona de plata esperando que el Sol la vea. Dicen que cada noche vuelve a llorar, cuando llega el alba y al Sol no ve llegar.
- ¿Y es por eso madre que siempre tiene perlas el mar.
- Si hijo, las perlas son las lagrimas de la luna que no deja de llorar
- Pero ¿por qué escogió al orgulloso Sol madre?
- Dicen que se enamoró de su luz cálida y brillante, tan distinta de la suya fría y pálida.
- Pero la luz del Sol es tan fuerte que daña los ojos de quien se atreve mirarle, y su calor es tal, que si te acercas te abrasa.
- Sí, pero ella no lo sabe, y por las noches, cuando la envuelven el frío y la oscuridad, sueña con la luz y el calor que el Sol le podría dar, y ahora a la cama que es muy tarde ya.
Ya en su alcoba María se asoma ala ventana i con la luna empieza a hablar.
- ¡Ay Luna Lunita! Con el Sol no te puedes casar. Olvida su luz que ciega al mirar, y su calor que quemaría tu carita blanca. Sigue donde estás, luciendo tu corona en las noches claras. Que aunque tu no lo sabes, hay quien de ti se enamora tan solo mirarte, de tu cara limpia de color de nácar, de tu luz pálida, que no daña los ojos de quien quiera mirarla. Olvida ya al Sol, busca la Luz y el calor en el lucero del alba y en la aurora boreal. Ellos son tus amigos y jamás te dañaran.
- ! Luna¡ lunita!, Ya no llores más aunque así se quede sin perlas el mar.
- ¿Qué haces en la ventana Juan? ¡Anda vete a la cama!.
- Estaba hablando con a la Luna madre. La quería consolar.























· 5-

La canción de María

-¡Que a gusto se está en el río!, pensó María, mirando sus pies desnudos dentro del agua. El agua clara y fresca al correr entre los dedos de sus pies le producía unas cosquillitas que le llegaban hasta el lugar de la barriguita donde se esconde la risa. Y cuando las cosquillas llegan a este lugar, la risa ya no se puede aguantar y entonces sale a borbotones de forma que no se puede parar. Así que María se rió, mucho y muy fuerte, aprovechando que allí en el río nadie la mandaría callar como pasaba en la escuela, allí todo se tiene que hacer muy despacito y en silencio, y claro, reír despacio y en silencio le parecía muy difícil y aburrido. Por estas y otras cosas a María, no le gustaba demasiado ir a la escuela, prefería irse al río, allí tenía a sus amigos los pájaros, las ranas y las ardillas que no se enfadaban con ella aun que riera, bailara y cantara muy alto, por eso algunos días cuando las demás niñas entraban en clase ella se quedaba rezagada, se escondía detrás de cualquier esquina hasta que la maestra cerraba la puerta, entonces ella echaba a correr por el sendero que había detrás de la escuela, corría entre los arbustos que la ocultaban de ser vista desde las ventanas de las casas del pueblo, llegaba hasta el río, allí se sentía libre y la esperaban sus amigos con los cuales se sentía muy feliz. Por eso aquel día que como otros muchos, había sentido la llamada del río de una forma especial que no pudo resistir, se escabulló de la escuela y allí estaba tan a gusto, se quitó las sandalias, las tiró entre los juncos y se metió en el río. Las risas de María alborotaron a todos los pájaros, que se encontraban plácidamente en sus nidos, empezaron a desperezarse y saludarla, ¡hola¡ ¡hola! le gritaban desde todas partes. El ruiseñor que es el mejor amigo de María, a pesar de que la quiere mucho a veces la regaña, pero lo hace de una forma muy distinta a como lo hace la maestra, lo hace de una forma que no la molesta ni la asusta . - ¡Oye María, tu deberías estar en la escuela! -le dice intentando mostrarse serio - ¡No me digas que hoy tampoco piensas ir! -. María baja la cabeza muy ocupada mirando el agua que corre entre los dedos de sus pies. -¡María!, ¡eh!, ¡te estoy hablando! -Hoy no voy a la escuela- responde María muy seria – porque lo que hoy dan ya me lo sé y además, quiero que me enseñes a cantar tu canción. -¿Qué canción?-contesta el ruiseñor un poco enojado. -La que cantas siempre, la más bonita, la misma que canta el aire cuando pasa entre las ramas de los sauces, la que canta el río cuando salta entre los riscos y las cañas, esa es la que quiero que me enseñes, y así poder cantar contigo cuando tu la cantes. -Pero Maria -se queja el ruiseñor- debes ir a la escuela, no puedes faltar. - Mañana voy, pero hoy, ¡por favor!. Quiero que me enseñes a cantar. El ruiseñor como la quiere mucho, nada le puede negar. Sale de entre el ramaje, se posa en una rama muy cerca de ella y sus trinos empiezan a sonar. María es muy lista y aprende deprisa y pronto su voz con la del ruiseñor suenan a la par, la voz de María se integra al sonido del agua, del aire, sin interrumpir ni desafinar. En la sinfonía de aquella mañana de primavera su voz es un acorde más - Se hace tarde, María. Debes volver a casa. Si llegas tarde sabrán que no fuiste a la escuela- le dice un topo que sale de entre las cañas- Maria corre por el sendero. Corre y canta. Cuando llega a su casa su hermano ya llegó antes. - ¡¡Madre!!, María hoy no fue a la escuela, me lo dijo la maestra-dice el muchacho-Seguro que se fue al río como una zángana. - ¿Es cierto lo que dice tu hermano?–replica la madre-¿porqué haces esas cosas hija?, las niñas deben ir a la escuela. Allí aprendes cosas buenas, en el río, al contrario, nada aprendes. - Si madre, aprendo a cantar, escucha. Entonces María empieza a cantar la bonita canción que le a enseñado su amigo el ruiseñor, pero su madre está enfadada y su padre tampoco pone buena cara, la canción a pesar de su esfuerzo no suena como en el río, ella procura entonar, pero el rostro serio de su padre hace que su voz se quiebre y no logra que su canción suene melodiosa y dulce como en el río la hizo sonar. Al día siguiente en la escuela, después de una buena regañina, la maestra está seria y ceñuda con ella. Y es que claro, ella no quiere saber nada de canciones, ni de ruiseñores. La niña quiso explicarle, pero ella no entiende, ella sólo entiende de números, de ortografía y de reglas. - ¡Pobrecilla!- piensa María - me da pena, me la llevaría al río y seguro que entonces se daría cuenta de porqué algunas mañanas de primavera es mejor irse al río que quedarse encerrada en la escuela, si quisiera venir conmigo, seguro que luego estaría mucho mas risueña. Cuando termina la escuela, como el día es mas largo, todavía queda luz para estar en la calle, y mientras las demás niñas juegan en la plaza, María corre al río y busca a su amigo:
- ¡Ruiseñor!¡ruiseñor!. Amigo, debo aprender mejor la canción, porqué cuando llego a casa no suena igual que aquí contigo. Su amigo se posa en su hombro y empieza a sonar la melodía. Ya cae la tarde, el sol está bajo, la luz es ya parda, las aguas del río bajan tranquilas y mansas, la brisa es suave, todo está en calma. El ruiseñor a cambiado un poco las notas de la canción, para que suene en acorde con el caer de la tarde. Ruiseñor y María, cantan, cantan y cantan con tesón. Ya oscurece y la niña corre por el sendero, pero no puede evitar llegar tarde a casa. - ¡Que haremos con esta niña¡- dice la madre. María calla, recuerda la melodía y, ¡desearía cantarla!, pero el ceño fruncido de su madre le dice que no sonaría bien aunque lo intentara, baja la cabeza y engulle la cena sin decir palabra. Algún que otro novillo.Tardes de sábado, María va al río a cantar y junto con su amigo canta, canta y canta Ya paso algún tiempo, ahora María ya se atreve a cantar en casa, su madre ya no frunce el ceño y su padre al escucharla pone buena cara y dice:
- ¡Pues no esta mal lo que esta niña canta!. Si la mandáramos que aprendiera tal vez…. Pasaron los años, la niña creció y siguió cantando. Ahora ya no va a cantar al río, ahora canta en grandes teatros, donde la gente paga mucho dinero por el privilegio de poder escucharla. - ¡Que bien canta! Exclama la gente cuando embelesados van a escucharla. Su voz es como el murmullo de la fuente clara, suave como la brisa de la mañana, tal parece que hubiese sido un ruiseñor el que la enseñara. María los escucha, se sonríe y calla.