Companyes fins la mort
La Ramona va ensumar la flaire que sortia de la cassola de fang, en la que acabava de fer un guisat de fideus amb costella de porc, i un somriure li va il·luminar la cara .
El metge li havia dit que no podia menjar carn de porc perquè estava massa grassa i això no li era bo per el cor, però ella no pensava fer-li cas.
- ! Quina ximpleria ¡ amb la gana que he patit durant la vida, ara que puc menjar tot el que vull, no passaré amb quatre fulles de bleda per molt que me ho digui el metge.
Es va dir mentre se’n servia un bon plat que va deixar damunt la taula disposada a cruspir-se’l.
Quant va haver-ne escurar fins la ultima engruna es va alça agafada a la taula que va grinyola sota el pes de seu enorme cos, i amb el plat als dits es va dirigir en direcció als fogons.
A cada pas que dava el seu enorme cos es gronxava a dreta i esquerra com un vell vaixell sacsejat per les ones, com si amb el pes de un costat hagués de fer contrapès per alça el altre.
Va aixecar la tapa de la cassola i va comprova que encara n’hi quedava força, es va servir un segon plat assegurant-se que ni quedaria per sopar.
Mentre escurava els trossos de costella amb delit, va recordar que la seva mare també feia fideus amb aquella cassola, només que aleshores amb el seu contingut, havien de menjar ella els seus pares i cinc germans i no sempre ni havia prou per tots. El que s’encantava i arribava una mica tard s’havia de conforma em suca pa amb la mica de rampoines que hi quedaven al cul, si es que ni quedaven.
Mes endavant quant es va fe gran i es va casar amb en Bartomeu, la seva mare li va regalar la cassola, però aleshores las coses no ban pas canviar gaire.
En Bartomeu era fartis com ell sol, i només pensava amb la seva bèstia. Quant tenia gana, què era sempre, menjava fins que no podia més, deixant-ne ben poc per ells i els seus fill, i si ella li deia alguna cosa li responia que per que no en feia mes quantitat, com si fos tan fàcil compra mol menja amb pocs diners.
En Bartomeu de treballador ja ho era ja, però els dines que guanyava els volia per gastar-los ell, i a ella ni donava ven pocs, aleshores mols dies també se havia de conforma amb escurar la cassola amb un tros de pa, perquè el poc que ell deixava o donava als seus fill en Tomeu i la Eulàlia.
Però ara en Bartomeu ja no hi era, per sort ja feia uns quants anys que Deu se l’havia emportat, Deu !o potser el dimoni tan se val .
El cas es que ella se havia quedat ben tranquil·la, ja no havia de espera que ell li dones els dines per anar a comprar. Ara es podia gastar la pensió de vídua com volgués, sense haver de compartí la teca de la cassola amb ningú .
Per desgracia, en Tomeu i la Eulàlia ja tampoc eren amb ella. En Tomeu, per culpa de las maleïdes drogues es va tornar boig, i el seu pare el va fer fora de casa. I ja no el va tornar ha veure mes, fins el dia que el van trobar mort en un carreró.
Quant o recordava la Ramona sentia un dolor mol profund en el pit com si se li reobris una vella ferida que no s’hagués acabat de tancar mai del tot.
De l’Eulàlia, tampoc en sàvia res feia mol de temps, quant era mol jove va marxa de casa. Per que deia que volia se actriu de cinema.
Al principi , la trucava per telèfon tot sovint. Li deia que era a Madrid, i que les coses li anaven bé, però desprès va anà fent més de tan en tan fins que va deixa de fer ho, i ara feia mols anys que no en sàvia res.
- Potser treballa en alguna d’aquestes series que fan a la televisió.
Pensava la Ramona, alguna vegada li havia semblat reconèixer a l’Eulàlia, en alguna de aquelles noies que i sortien.
- Com que van tan maquillades es difícil de poder la reconèixer, el dia menys pensat tornarà feta una senyorassa, amb un bon cotxe amb xofer i tot. Segurament que esta molt be i per això no pensa a trucar-me.
Va alçar com va poder el seu enorme cos encara mes enfeixuguit per els dos plats de guisat que se havia ficat al ventre, i va deixar el plat a la aigüera on ja hi tenia els plats de dina i sopa del dia abans i també de molts altres dies.
– Hauria de renta els plats però ja o faré mes tard ara no em bull perdre la telenovela que esta apunt de començà .
Tot gronxant el cos a cada pas va dirigir-se a la butaca bruta i descolorida que hi havia debanat del televiso. On jeia en “Pelut” el seu gos, un petaner vell i rabassut com ella.
El va fer fora per deixar caure tota la seva corpenta damunt la butaca que va grinyola com si hagués de quedar desmuntada, aleshores va prémer el boto del comandament a distancia del televisor en el moment que apareixia en la pantalla las lletres que anunciaven la telenovela…EL COR DE LA CIUTAT…
Cuant va comença la telenovela la Ramona se la mirava amb molt de interès, Però al cap de no massa estona i ha resultes de la fartanera que havia fet, el seu cos va anar entrant en una mena de sopor. Que va acaba en un son profund amenitzat amb uns roncs que sobrepassaven de mol el so del televiso.
El raig de sol que s’escolava per l’únic balcó de l’estança, es va anà esvaint per deixar pas a la penombra, i més tard a la foscor de la nit
En l’habitació sumida ja en la foscor només alleugerida per la llum esmortoida de l’enllumenat del carrer. ja no s’hi sentien els rocs de la Ramona. Ara el únic so que es podia sentir era el del televisor, en una mena de monòleg sense resposta, a més dels guinyols de en “Pelut” que començava a frisar-se de la migdiada ja massa llarga de la seva mestressa.
No obstant la Ramona no semblava que s’adones de res, continuava en la butaca com si estes en el mes profund i plàcid dels sons.
Damunt dels fogons la greixosa i ennegrida cassola, semblava espera que algú acabes de buida las seves entranyes, aquells fideus ja convertits en una massa compacte i gelatinosa, se li feien pesats. En tots els anys que portava coent el menja de la Ramona, i la seva família, no tenia present que mai hagués quedat res al seu interior.
Era per això que per dins era lloenta com si fos de metall preciós, els trossos de pa fregats amb fúria per escura qualsevol engruna que i pogués quedar, havien fet que el seu interior es conserves tan brillant com aquell dia que la mare de la Ramona, la va comprar a un terrissaire.
En canvi per fora era un altre cosa, els regalims de mil sucs recremats i el poc esmerç en netejar-la, havien anat formant un crostis negre i enganxós que no deixava veure el color que tenia quant la varen comprar. Fins i tot la esquerda que se li havia fet una vegada a la Ramona que mentre la rentava li va caure dins la aigüera, i per on durant mol temps i va regalimar el suc, s’havia anat cicatritzant sota aquell crostis enganxós que la feia mes rodona i matussera. Com la pobre Ramona, havia anat fent capes el seu voltant per amaga las ferides que li havia anat fen la vida i així pogué anà tirant endavant.
De sobte algú menjava el que hi havia dins seu, en “Pelut” afamat i cansat de espera que la seva mestressa li dones alguna cosa, havia fet un sal pujant als fogons i escurava fins l’ultima engruna del que hi havia dins seu.
Amb el cap dins la cassola i el poc espai per mouràs sobre els fogons, van fer que ell i cassola caigueren al terra, i aleshores amb un soroll sort la cassola va queda trencada en tres trossos.
En “pelut”, desprès de fer uns quants guinyols per el ensurt, va segui escurant el que quedava, deixant els testos tan nets com havia estat sempre cuant estava sencera.
I hagi las ban troba els bombers….
Quant esbotzant la porta ban entra desprès de se avisats per els veïns, que alarmats per els lladrucs desesperats del gos i el no veure la Ramona en tot el dia, es van imagina que havia passat alguna desgracia.
…La cassola al terra trencada en quatre trossos, mostrant el seu interior tan net com si fos de metall preciós, i la Ramona que com la vella cassola ja no havia pogut resistí mes. El seu cor se havia fet miques, no obstant la expressió de la seva cara era de una immensa pau quasi es podia dir de felicitat , com la vella cassola mostrava el seu interior de or.
….I qui sap ?…. potser per fi, en alguna de aquelles actrius de la telenovela i havia reconegut a la seva Eulàlia.
