L'HEREU

L’HEREU



Que freds son els dipòsits de cadàvers, i que diferents de las habitacions que estaves acostumat a ocupa, el llençol en el que t’han embolcallat tampoc s’assembla massa als elegants vestits que solies porta, qui te havia de dir que acabaries així.
Tu l’hereu de can Magi, aquell noi tan eixerit i ben plantat que portava de corcoll totes les noies del poble, miro el teu cos inert damunt del marbre fred de aquesta taula i no et reconec, la teva cara de trets atractius han desaparegut convertint-se en una careta de pell resseca i apergaminada que deixa veure el perfil de uns ossos que sembla que pugnin per trencar-la i sortí, els teus llavis ja no formen aquell somriuria burleta que semblava desafia al mon, ara tancats en un gest patètic com si bolquessin amaga un dolor que s’hagués fet insuportable.
Et miro i amb sembla veure una carcassa buida, com las carcasses dels coets que a la matinada omplen els carrers desprès de una nit de revetlla, potser tota la teva vida a estat així com una festa sorollosa i aparentment divertida però de la qual al final només n’ha quedat una carcassa cremada i buidà
Encara recordo el dia que vas néixer, el pare va sembla que es tornava boix , un noi un hereu desprès de tres nenes, semblava que desprès de allò ja no podia demana res mes a la vida.
Només arriba al mon ja vas tenir per tu sol la habitació mes gran i assolellada de la casa, ben amoplada i plena de les joguines mes cares.
La festa del teu bateig va se la mes sumptuosa que se havia vist mai en el poble, en aquella ocasió també es van crema mols coets que van ompli el cel de colors i soroll com si ja fos un presagi del que seria la teva vida.
Vas creixé amb la total aprovació per part del pare, quasi tot el que feies era motiu per fer-lo riure, si ens pegaves o be ens espatllaves una nina, sempre et disculpava de una manera o altre, si et mostraves violent es que tenies caràcter i això estava mol be per un noi si eres poruc i covard, aleshores era perquè encara eres massa jove amb el temps ja et faries valent.







Un bon dia, tot i que sempre havies estat un pèssim estudiant, la qual cosa el pare arreglava amb una bona propina al mestre perquè t’aproves, vas anuncia que volies anar a estudia a Barcelona, el para va esta molt content. A diferencia de quant li vam demanar nosaltres les teves germanes que si va negar rotundament dient que no podia se que valia masses dines això de anà a estudia ha la capital.
En el teu cas no se ho va pas rumiar gaire va fer el que fos, fins hi tot vendre una finca que era herència de la mare per poder tenir dines per tal de poder fer el que li havies demanat, de fet com ja he dit avanç ell estava content i completament de acord amb quasi tot el que tu feies o deies.
El gloriós dia que vas marxar a la capital el pare et va acomiada amb llàgrimes als ulls omplin-te el cap de consells i recomanacions i las butxaques de dines, els consells no se si els vas fer servi però els dines si, i de una manera mol mes ràpida del que es pensava el pare dons mol aviat ja ni tornaves ha demana, i així una vegada rera un altre inventant despeses de matricules i llibres que mai no vàrem veure.
.Mentre nosaltres las teves germanes, havíem de aprofita la roba fins que ni havia un fil i menja durant setmanes la verdura que collien al hort de casa fins que no en quedava ni un gram per no haver de compra res a la botiga i així poder estalviar, tu venies al poble amb elegants vestits de ultima moda, mentre explicaves que havies menjat una cosa que sen deia paté i que portaven de franca i una altre que es deia caviar i que o portaven de Rusia.
Quant et sentíem explicar aquestes coses, mentre el pare t’escoltava embadalit, ami em tornava a la boca el regust dels cigrons i les bledes que nosaltres ens havíem de menja perquè a tu et poguessis permetre aquelles exquisitesas.
Mai explicaves res de la universitat, penso que potser no i vas arribà a anà mai, mes tard ja no parlaves del que menjaves o bevies, ja havies descobert altres coses que et donaven mes plaer, però que al mateix temps escuraven cada vegada mes las butxaques del pare.








Pobre pare si hagués sabut que aquells dines que ell i els seus avantpassats havien estalviat amb tan de esforç, tu tels vas anà polint amb gatzares i disbauxes, ell prou es creia que feies una carrera molt llarga que quant la acabessis et daria mols dines i prestigi.
Això era el que explicava als companys quant anava a fer la partida al cafè del poble, fins que algun dia potser es va adonar de les mirades malicioses i burletes que es feien entre ells i aleshores va deixa de parlar-ne i mes tard també de anà al cafè a fer la partida, potser va començar de sospitar la veritat , i això el va anà consumin fins que es va morir.
Durant molts anys de la meva vida vaig sentir un odi profund per tu pel que estaves fent al pare i a nosaltres Però ara ja s’ha acabat tot, ahir al vespre com un coet que ja ha gastat tota la pólvora vas caure hagi vuit i cremat ,i ara jo ja no puc, no puc ni vull senti res per tu, o almenys res diferent del que sentiria al veure al terra la carcassa de un coet desprès de una nit de revetlla.